Articles d’opinió

Les restriccions sanitàries i el sentit comú

Després de les festes de Nadal, i davant l’arribada de la tercera onada d’aquesta pandèmia del COVID-19 que tan mal està fent tant a nivell de salut pública, com econòmic, el Govern de la Generalitat va imposar unes restriccions per a controlar els contagis entre les que s’inclouen : primer el confinament municipal i ara comarcal i el tancament dels comerços de més de 400 metres quadrats tots els dies i el tancament de tots els establiments no essencials els dissabtes.

Aquestes mesures es van imposar d’una manera uniforme a tot Catalunya, sense tenir en compte les especificitats de cada territori, com és el cas de l’Alt Pirineu i l’Aran. Mesures imposades amb una clara mirada metropolitana.

L’Alt Pirineu i l’Aran ocupa el 20% de la superfície de Catalunya però només representa un 1% de la població total, amb unes 70.000 persones i, per tant, la densitat de població és radicalment diferent. Hem de tenir en compte que la ciutat més poblada del l’Alt Pirineu és la Seu amb uns 12.000 habitants i el districte de Barcelona menys poblat és el de Les Corts, amb més de 80.000 habitants. S’ha arribat a l’absurd de no deixar que els habitants de qualsevol petit municipi del Pirineu amb menys d’un centenar de veïns es desplacessin a un altre municipi proper, mentre que a Barcelona ciutat, 1.600.000  persones es podien moure lliurement.

Per tant, és de sentit comú que les mesures aplicades a Catalunya hagin de prendre’s de manera descentralitzada i diferenciada. A l’Alt Pirineu té més sentit que el confinament sigui de la regió pirinenca i no municipal o comarcal, tenint en compte també que existeix una organització administrativa pròpia que és la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, sense descartar que en moments puntuals per situacions concretes es puguin aplicar mesures més restrictives per barris, nuclis de població, etc.

No pot ser que en el nostre territori el tracte als comerços no essencials sigui diferent als de primera necessitat, ja que la mobilitat no s’incrementa de manera significativa en cap cas. És produeix la mateixa mobilitat un divendres que un dissabte perquè un veí de la Seu o de la Pobla de Segur vagi a comprar unes sabates. Tampoc té cap sentit que els establiments de més de 400 m2, no dedicats a serveis essencials, no puguin obrir cap dia de la setmana. En el territori pirinenc la majoria dels centres comercials de més de 400 m2 són d’alimentació i poden obrir, en canvi altres com els de venda de mobles no poden. Aquests tipus d’establiments amb una major superfície donat les visites que acostumen a tenir són molt més segurs davant la pandèmia. Per tant caldria també fer un tracte diferencial i permetre la seva obertura tots els dies de la setmana.

Per últim, també s’ha de tenir en compte el Principat d’Andorra. No es pot donar l’esquena a un País veí i amic al qual hem estat entrelligats històricament. És important recordar que un sotrac econòmic a Andorra també repercutiria amb llocs de treball als habitants de la Seu, dels quals més de 1.300 treballen a diferents empreses d’aquest País i moltes famílies en depenen econòmicament. Això significa que no es pot deixar més la frontera tancada aïllant completament Andorra i, per tant, com a mínim caldria equiparar la mobilitat a la resta de la regió pirinenca.

Deia Ramón Gómez de la Serna, escriptor espanyol noucentista, que “el sentit comú és el menys comú dels sentits”. Hem d’actuar amb sentit comú pel bé de la Seu i del Pirineu, dels seus ciutadans i ciutadanes, dels seus comerços i també pel bé d’un territori que està doblement castigat, pels fenòmens propis de despoblament, envelliment i empobriment.

Cal mitigar els efectes d’aquesta pandèmia per no contribuir encara més a la destrucció del teixit econòmic a les comarques de muntanya.

Joan Barrera Aranda

Regidor de Compromís X La Seu

Actuar davant la pobresa

La pandèmia ens està deixant una societat amb unes dades de pobresa, extrema pobresa i pobresa infantil alarmants. Les desigualtats  socials són cada vegada majors. Plou sobre mullat i les polítiques socials existents es mostren, més que mai, insuficients.

El passat mes de maig es va aprovar la prestació de l’Ingrés Mínim Vital amb objectius tan lloables com dotar a les persones vulnerables dels recursos econòmics per cobrir necessitats bàsiques, i acompanyar-les en el camí des de l’exclusió a la participació plena en la societat.

L’al·luvió de sol·licituds, una plantilla insuficient, la manca de comunicació entre les diferents administracions, una excessiva burocratització, una tramitació telemàtica de certa complexitat i uns requisits de renda i patrimoni massa restrictius, ha comportat que només una mínima part de famílies que ho necessiten hagin rebut aquesta ajuda.

Però encara que s’aconseguís desplegar en la seva totalitat aquesta i altres prestacions, estaríem combatent realment i per sempre la pobresa? És el sistema de prestacions, subvencions i ajuts el model que ens ha de portar a la igualtat d’oportunitats?

Molts són els col·lectius que alcen la seva veu demanant canvis substancials en les polítiques socials i plantegen deixar de banda d’una vegada per totes un model basat més en una visió assistencialista, paternalista i caritativa enlloc d’anar a buscar l’arrel del problema.

Un nou paradigma per a les polítiques socials: la Renda Bàsica Universal

La pandèmia i les seves devastadores conseqüències en la economia ha portat que ressoni amb més força la proposta de la Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI) com a solució estructural per a la eliminació definitiva de la pobresa i el patiment humà.

Es tracta d’un ingrés universal, incondicional i suficient que aportaria una seguretat econòmica a les persones per poder subsistir materialment i així poder projectar plans de vida amb l’objectiu de realitzar-se i no només de subsistir.

Universal, per a tothom, amb caràcter preventiu, no cal trobar-se en situació de pobresa per cobrar-la, tracta a totes les persones per igual. Incondicional, no és incompatible amb altres fonts d’ingressos, no desincentiva la cerca de treball en el mercat laboral, al contrari, fomenta les vocacions. Suficient, posa en valor els treballs de cura i domèstics, els voluntariats, millora la vida de les persones en situació de dependència i evita els problemes d’ansietat provocats per la incertesa econòmica.

Molts es pregunten si hi ha recursos suficients per una mesura d’aquest tipus. En aquest sentit val a dir que ens estalviaríem una gran quantitat de diners en les estructures actuals dels serveis socials; s’evitaria la picaresca i les corrupteles al voltant de la gestió dels subsidis; i molt probablement el major benestar de la població comportaria una menor despesa en salut, doncs l’ansietat i l’estrès estan relacionats amb la majoria de malalties.

Però la pregunta clau és una altra…

Com volem distribuir els nostres recursos?

Volem prioritzar els interessos de tots o volem continuar afavorint a una minoria que s’ha apropiat de la gran part dels recursos?

Sabem que l’1% de la població mundial acumula el mateix patrimoni que el 99 % de persones restants juntes, i que aquesta situació limita i entra en contradicció amb valors com la democràcia, els drets humans i la ecologia.

Veiem també com el món laboral pateix des de fa uns anys una transformació sense precedents: el veloç desenvolupament tecnològic i la mecanització ha creat grans borses de persones aturades a tot el món i la precarització de les condicions de treball ha deixat a moltes altres en la perversa situació de ser “treballadors pobres”.

Davant d’aquesta situació, models més humanistes en la economia basats en un repartiment més equitatiu dels recursos existents, es presenten per molts experts com la solució per evitar el col·lapse del sistema i com a resposta per combatre el patiment humà.

La proposta de la Renda Bàsica Universal, que suposaria una revolució econòmica, social i humanitària, avança amb força arreu del planeta. Activistes de tot el món estan plantejant diferents accions per impulsar-la. A Europa, el passat mes de setembre es va posar en marxa una iniciativa que pretén aconseguir un milió de signatures als 27 països de la Unió Europea que permetrien traslladar el debat de la Renda Bàsica a les institucions comunitàries. https://rentabasicaincondicional.eu/ca/iniciativa-ciutadana-europea/

I és que d’això es tracta, que no fugim d’estudi de la pobresa, que no mirem a una altra banda, que no ens deixi indiferents el dolor de qui pateix. Cal que tots i totes ens convertim, en la mesura de les nostres possibilitats, en activistes contra la pobresa i plantegem debats i posem en marxa petites o grans accions amb l’objectiu d’aconseguir  una societat on tothom tingui les oportunitats per trobar el seu lloc.

Carlota Valls Albiol

Regidora Compromís X La Seu

Consellera Compromís X Pirineu

Compromís: responsabilitat, residència, la Seu

Pels carrers de la Seu, i també m’atreviria a dir de quasi de tot el món, només es parla d’una cosa: de la crisi sanitària i econòmica de la COVID-19.

Aquesta pandèmia ha condicionat tot des del seu inici a les nostres contrades, amb una afectació claríssima a nivell sanitari. També ha provocat unes de les pitjors crisis econòmiques que es recorda amb una profunda afectació al teixit comercial i empresarial de casa nostra.

Davant d’aquesta dramàtica situació, ara més que mai, cal que totes les ciutadanes i ciutadans actuïn d’una manera responsable. Això inclou, és clar, als seus representants polítics que han d’actuar amb especial responsabilitat.

El dilluns 21 de desembre, es va presentar al ple municipal de la Seu el pressupost que és el document que defineix com l’Ajuntament gasta els diners públics per fer front a les necessitats de la ciutat. I per primer cop en dècades s’han pactat els pressupostos entre l’equip de govern i Compromís en un pacte sense precedents.

Compromís ha elegit actuar amb responsabilitat i, davant les dificultats, ha proposat 12 modificacions del pressupost que corregien mancances més que evidents.

La primera i principal és que l’Ajuntament de la Seu d’Urgell ha d’impulsar la construcció d’una residència per a la gent gran. Gairebé 25.000 persones han mort en residències per a Gent Gran durant la pandèmia , una xifra especialment esfereïdora i que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. La Gent Gran és un col·lectiu especialment vulnerable que ha de ser tractat amb respecte, atenció i estima. I les administracions públiques han de garantir que això es compleixi.

No pot ser que la Seu i la seva comarca, a dia d’avui, no disposi d’una residència pública. Per això Compromís ha exigit que hi hagi una partida econòmica de 500.000 euros per a impulsar la redacció del projecte d’un complex residencial modern, amb espais enjardinats, amb pisos tutelats i places de residència de gestió pública a l’Horta del Valira. És una necessitat inajornable. Era una de les prioritats del projecte de Compromís que va obtenir el recolzament majoritari en les darreres eleccions.

En l’àmbit sanitari, també s’ha acordat la creació d’una comissió que comptarà amb 3 experts de prestigi en planificació sanitària i que tindrà la funció d’assessorar l’Ajuntament de la millor ubicació dels complexos sanitaris així com de la cartera de serveis adequada per al nostre futur Hospital.

Hi ha altres iniciatives que també Compromís ha volgut impulsar com la promoció econòmica, dedicant una partida econòmica per a co-liderar amb Andorra, de forma efectiva, el procés que ha de portar a que la Catedral sigui nomenada com a Patrimoni de la Humanitat. També hem proposat l’obertura d’una delegació de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries) del Pirineu a la Ciutadella de Castellciutat.

Un altre aspecte important és l’habitatge públic. Als darrers 16 anys de governs de Convergència i ERC no s’ha fet cap acció a favor de l’habitatge social per a joves i famílies amb necessitats econòmiques. Per tant, durant l’any 2021 hem proposat que l’Ajuntament compri un edifici inacabat amb 13 habitatges, a l’Av. Valira 9, propietat de la SAREB, per convertir-lo en habitatges de lloguer. En aquests moments és molt urgent tirar endavant aquesta iniciativa.

Les 12 propostes també inclouen d’altres que volen renovar l’urbanisme, amb una plena accessibilitat per tots ells urgellencs i urgellenques eliminant les barreres arquitectòniques. També es reformaran, amb l’execució de diferents plataformes úniques, el carrer Regència d’Urgell i el carrer Sant Ermengol, des del carrer Llorenç Tomàs i Costa fins al carrer Sant Ot, i s’encarregarà un projecte d’embelliment de l’avinguda Guillem Graell i avinguda Valira i des de la rotonda d’entrada d’Andorra fins a la rotonda de plaça Catalunya.

La transparència també té un lloc important. Cal que l’Ajuntament i les seves empreses municipals siguin un model de gestió transparent i per això s’han demanat diferents mesures per avançar en aquesta direcció.

Per últim, també s’han pactat altres mesures com la creació de nous horts socials a la ciutat, la reivindicació de la instal·lació d’un ascensor a l’escola Albert Vives, una partida econòmica per a nous projectes i entitats del tercer sector, i la substitució dels bufadors de neteja per màquines aspiradores.

Davant de partidismes, cal posar per sobre de tot la Seu. Segurament discreparem de moltes coses, però els moments actuals exigeixen caminar junts per intentar pal·liar aquesta crisi que esperem que durant el 2021 es vagi esvaint.

Deia Leon Tolstoi (1828-1910), gran novel·lista rus, que “tots pensen en canviar el món, però ningú pensa en canviar-se a sí mateix”. Fem entre tots un camí que ens porti cap al futur.

Joan Barrera Aranda

Regidor de Compromís X La Seu

3 de desembre: Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Tots coneixem persones que tenen dificultats per poder gaudir d’una vida plenament autònoma. Els hi hem posat un nom, en diem persones amb discapacitat. Hi ha moltes: segons la OMS són més de 1.000 milions al món, el que representa un 15 % de la població; nombre que seguirà augmentant per  l’envelliment i les malalties cròniques de la població actual.

Les persones amb discapacitat pateixen discriminacions en tots els àmbits de la vida, tenen menys oportunitats formatives, laborals, socials, en la mobilitat, en la participació…Però és degut a les seves capacitats o és degut a com tenim muntada la nostra societat?

Què passaria si en les nostres escoles es deixés de donar tan valor als continguts més acadèmics i els millors alumnes fossin els més amables?

Què passaria si les nostres ciutats deixessin de basar-se en criteris econòmics i es construïssin pensant en que tothom les pogués gaudir?

Què passaria si en les empreses la competitivitat donés lloc a la cooperació on cadascú tingués cabuda per la seva vàlua personal?

Què passaria si deixéssim de comprar aquells productes que ens conviden a perseguir prototips falsos de perfecció humana i ens acceptéssim tal i com som?

Què passaria si ens aturem un moment i reflexionem sobre a on anem amb tanta pressa?

Amb una societat basada en aquestes noves premisses, una gran majoria de persones ara anomenades amb discapacitat, no ho serien. Estaríem davant de la nova societat plural i diversa a la que aspirem tots els que lluitem pels drets de les persones i sabem que necessitem de tothom per ser millors.

Però i la resta? I les persones amb grans discapacitats?

La resposta, que s’ha fet viral, la trobem en com va respondre  l’antropòloga Margaret Mead (1901-1978) a una estudiant que li va preguntar què considerava ella que havia estat el primer signe de civilització de la humanitat. Per sorpresa dels oients, segons la professora no va ser una eina, ni un utensili, sinó la troballa d’un fèmur amb evidències d’haver-se fracturat i posteriorment curat. 

Mead va explicar que en el regne animal trencar-se una extremitat és mort assegurada, doncs l’animal no es pot proveir d’aliment i aigua ni pot fugir dels depredadors els temps necessari per curar-se sol. Trobar un fèmur trencat i curat significa de forma inequívoca que algú es va quedar al costat del ferit i va tenir cura d’ell el temps necessari.

L’arribada de la solidaritat, l’amor, la compassió, l’ajuda mútua, l’avui per tu demà per mi, ens ha fet persones.

Ja sabem doncs cap a on hem de caminar. No perdem ni un minut més i no escatimem esforços, val la pena.

Carlota Valls

Regidora de Compromís X La Seu i consellera comarcal de l’Alt Urgell

La violència contra les dones es pot eliminar

Massa sovint hem sentit que els grans problemes de la humanitat no tenen solució; missatges pessimistes com que sempre hi haurà rics i pobres, que sempre manaran els poderosos, que la igualtat de gènere és una utopia…

No és cert. Nosaltres, que existim tal i com som ara (Homo Sapiens) des de fa uns 200.000 anys i mai hem estat governats per cap ésser superior, som els únics responsables del món que tenim. I som els únics amb capacitat per canviar-lo.

L’origen històric de la violència contra les dones la trobem en la instauració del model de família patriarcal al període de l’Antiga Roma (del segle VIII a.C. al segle V d.C.) , on la dona es veia obligada a obeir al seu pare primer i al seu espòs després.

Posteriorment, els pocs drets de les dones que quedaven van ser fulminats a l’edat medieval (del segle V fins el XV) on el valor de les dones de les classes altes radicava en les aliances familiars que podien aportar mitjançant els matrimonis convinguts, i les dones de les classes baixes es consideraven poc més que esclaves.

Aquests models van perdurar en el temps reforçats per les estructures de poder, per les religions i per les classes polítiques, formades exclusivament per homes; i es van fer presents en totes les societats del món.

No és fins la segona meitat del segle XX que, gràcies a les organitzacions feministes, el problema de la violència contra les dones es visibilitza, primer pas per la lluita per la seva eradicació.

I ara ens toca a nosaltres, a les dones i als homes del segle XXI, seguir avançant per una societat lliure de violència contra les dones, una societat millor per a tothom.

Ara sabem que amb polítics que apostin sense reserves per la igualtat de gènere i els drets de les dones;  treballant per la prevenció des dels primers anys de vida; aprovant lleis que protegeixin les dones i els seus fills i no deixi impunes als agressors; dedicant els recursos necessaris per donar suport integral a les víctimes i teràpia als agressors; i amb una majoria d’homes i dones que somiïn i treballin per una societat més justa, el canvi és possible.

Si, el canvi és possible, i el pessimisme és una excusa.

Carlota Valls Albiol

Regidora de Compromís X La Seu i consellera comarcal de l’Alt Urgell