Articles d’opinió

CRIDA A LA SOLIDARITAT EL PRIMER DE MAIG

Un dia com avui és necessari recordar que el treball està reconegut com un dret de les persones.

Tota persona hauria de tenir la oportunitat de guanyar-se la vida amb un treball lliurement triat o acceptat i en condicions dignes, i les administracions tenen la obligació de prendre les mesures necessàries per a que així sigui.

Avui, amb motiu del Primer de Maig, el director general de la OIT, Guy Ryder, ha fet una crida a la solidaritat. Ha demanat a treballadors, ocupadors, governs, organitzacions internacionals i a tots els que estan compromesos amb la construcció d’un món millor a unir forces per aconseguir un món de treball amb justícia i dignitat per a tothom.

Aquesta crida era necessària perquè estem lluny de poder dir que estem fent tot el necessari per garantir aquest dret.

Les dones segueixen cobrant menys que els homes per la mateixa feina, molts treballadors i treballadores pateixen condicions abusives a la feina i moltes persones troben greus dificultats per accedir a un lloc de treball.

Els qui es troben en alguna d’aquestes situacions saben la desesperació que provoca no tenir el sou i el reconeixement que et mereixes pel simple fet de ser dona, o treballar llargues jornades i continuar sent pobre, o sentir que ja no saps a on més anar per buscar una feina.

No tenim dades sobre la discriminació de gènere a la nostra comarca, però si a nivell de país, que ens indiquen que, a aquest pas, necessitarem 70 anys per arribar a la igualtat en salaris entre homes i dones.

Tampoc disposem dades de persones que, a la nostra comarca, estiguin patint condicions abusives de feina, però si tenim detectats quin són els sectors on trobem majoritàriament aquests problemes: a la hostaleria, la restauració i la cura de la llar i de persones en situació de dependència.

I sí disposem de dades de persones en situació d’atur, que són prop d’un miler i sense contar les que es troben en ERTO.

Molta feina a fer…

Als equips de govern dels nostres ajuntaments i del Consell Comarcal els hi hauríem de preguntar si estan fent tot el possible per garantir l’estabilitat dels treballadors i treballadores a les administracions; si estan convocant ofertes públiques de treball on es garanteix la igualtat d’oportunitats per accedir-hi; i si estan aplicant mesures per afavorir la creació de nous llocs de treball i la reactivació econòmica.

I avui seria un bon dia per recordar als qui ens governen que, en el seu cas, no el hi demanem solidaritat sinó responsabilitat.

Temps de crisi, temps de consensos amplis

Durant tota la història de la humanitat i de la nostra ciutat, la Seu d’Urgell, s’han viscut pandèmies (inclús bastant pitjor que l’actual), desastres naturals i crisis econòmiques que han delmat a la ciutadania així com la seva activitat econòmica.

Un dels exemples més recents de crisis que van afectar l’economia local i a nivell europeu, va ocórrer amb l’aparició de la fil·loxera, l’any 1890, a les nostres contrades va suposar una gran crisi econòmica ja que la vinya era l’únic conreu que es comercialitzava cap a les comarques veïnes en una societat agrària tradicional.

L’any 1982 també va esdevenir un altre desastre natural, molt conegut i recordat per tots els urgellencs: els aiguats, que van devastar els municipis per on passa el riu Segre, a més de pobles de muntanya on les fonts i els torrents brollaren com mai . A banda de dues víctimes a la comarca de l’Alt Urgell, es calcula que la riuada va causar pèrdues per valor d’uns 8 milions d’euros, és a dir uns 1.300 milions de pessetes de l’època.

De totes aquestes crisis la societat sempre se n’ha sortit i més enfortida. Però moltes vegades, això ha significat un canvi de paradigma en el que s’ha fet una transformació que ha canviat la manera de viure i la manera de generar noves fonts de riquesa.

Seguint amb l’exemple de la plaga de la fil·loxera, a la darrera dècada del segle XIX, l’advocat i agrònom barceloní Josep Zulueta i Gomis va iniciar un canvi econòmic, que perdura fins els nostres dies, amb la introducció de la vaca suïssa a la Seu i amb els primers assajos de fabricació de mantega. Josep Zulueta, acompanyat pels canvis de l’època amb les polítiques de foment del cooperativisme agrari, va impulsar la fundació, el 9 d’octubre de 1915, de la Sociedad Cooperativa de Lechería Sindicato Agrícola (el que es coneix avui en dia com la Cooperativa Cadí), la primera cooperativa lletera de l’estat. Els seus inicis van ser difícils, però l’èxit de la Cooperativa va suposar una transformació radical en el model agrari tradicional de la comarca  i dels territoris veïns.

El desastre provocat per les inundacions del riu Segre l’any 1982, també va portar grans canvis a la Seu. Primer de tot, es va aconseguir la tan desitjada canalització del riu Segre, que ha d’evitar que es repeteixin catàstrofes similars a la ciutat. Però més enllà d’això, es va aprofitar la desgràcia per a la creació del Parc de referència de la Seu: el Parc Olímpic del Segre, que va fer possible que La Seu fos subseu olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. Sens dubte, aquest fet és una fita històrica. Tot això a més va suposar una gran inversió pública per part de totes les administracions, que va permetre evolucionar d’una ciutat en blanc i negre a una ciutat en color.

Avui en dia, es viu una nova pandèmia sanitària amb una gran afectació econòmica mundial que afecta també a la nostra ciutat. Hem d’aprendre de les experiències anteriors i buscar nous projectes que donin el nou impuls que necessita la Seu i remuntar després de més de deu anys d’una important parada econòmica que ha portat empobriment amb el tancament d’activitats i pèrdua i envelliment de la seva població.

La Unió Europea ha anunciat l’enviament a Espanya de 70.000 milions d’euros per a fons Next Generation amb quatre objectiu bàsics: transició ecològica, transformació digital, cohesió social i territorial i igualtat de gènere. Per tant, és urgent que tots plegats, grups polítics, associacions i altres agents treballem junts per acordar un nou projecte que porti aquesta dinamització econòmica que la Seu necessita. Ara és el moment.

Norman Foster, arquitecte britànic i un dels arquitectes contemporanis amb major prestigi i reconeixement internacional va dir que “alguns dels millors projectes sorgeixen de les majors dificultats”.

Aprenem del passat per construir un futur molt millor per a tots els urgellencs i urgellenques amb més oportunitats.

Joan Barrera Aranda

Regidor de Compromís X La Seu

Avortar, un dret negat a les dones del Pirineu

Malgrat que des de l’any 1985 l’avortament és legal a l’estat espanyol i des de l’any 2010 es garanteix per llei l’avortament a traves de la xarxa de salut pública de Catalunya, les dones del Pirineu segueixen, a dia d’avui, sense poder exercir aquest dret.

Compromís va escriure una carta a la consellera de salut reclamant mesures per revertir aquesta situació, i també exposant les causes i les solucions d’aquesta situació injusta que patim les dones que vivim al Pirineu.

Són tres, al nostre entendre, les causes principals que expliquen que haguem arribat al lamentable punt de reivindicar quelcom que hauria d’estar garantit per llei.

En primer lloc, la prevalença d’hospitals vinculats a l’església catòlica. És necessari que es revisin els concerts signats entre el departament de salut i aquest tipus d’hospitals per a que mai un criteri religiós es situï per sobre d’un criteri de salut i de drets emparats per les lleis.

En segon lloc, la històrica inacció del departament de salut que ha vist com durant anys s’incomplia la llei i ha mirat cap a una altra banda. El departament de salut hauria de vetllar pel compliment tant del dret a l’objecció de consciència dels i les professionals com pel dret de les dones a avortar, el que vol dir que ha de garantir que en tots els equips mèdics dels hospitals públics hi hagi metges o metgesses no objectors.

I per últim, el característic immobilisme dels partits conservadors que han governat el Pirineu en les últimes dècades, que han fet cas omís a les reivindicacions de les dones i no han donat suport a les nostres fites legislatives que amb tant esforç per part dels moviments feministes s’han anat aconseguint.

Tot plegat ens ha portat a que la demarcació de Lleida sigui la única de tot Catalunya on les dones no poden sotmetre’s a un avortament quirúrgic i que en la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran tampoc es pugui realitzar l’avortament farmacològic en la xarxa pública.

Aquest fet ha comportat que les dones que han volgut exercir al seu dret a interrompre l’embaràs han hagut de desplaçar-se força lluny i diverses vegades, afegint un greuge més en relació al desequilibri territorial que patim a la muntanya.

Però la veu reivindicativa de les dones del Pirineu comença a sonar cada cop amb més força. És la veu de les dones que lluiten pel reconeixement dels seus drets. I és una veu incòmoda perquè evidencia el que no s’està fent bé.  Alguns no tindran altre remei que claudicar si pretenen seguir sent considerats democràtics i justos.

Carlota Valls Albiol

Regidora Compromís X La Seu

Consellera Compromís X Pirineu

Les restriccions sanitàries i el sentit comú

Després de les festes de Nadal, i davant l’arribada de la tercera onada d’aquesta pandèmia del COVID-19 que tan mal està fent tant a nivell de salut pública, com econòmic, el Govern de la Generalitat va imposar unes restriccions per a controlar els contagis entre les que s’inclouen : primer el confinament municipal i ara comarcal i el tancament dels comerços de més de 400 metres quadrats tots els dies i el tancament de tots els establiments no essencials els dissabtes.

Aquestes mesures es van imposar d’una manera uniforme a tot Catalunya, sense tenir en compte les especificitats de cada territori, com és el cas de l’Alt Pirineu i l’Aran. Mesures imposades amb una clara mirada metropolitana.

L’Alt Pirineu i l’Aran ocupa el 20% de la superfície de Catalunya però només representa un 1% de la població total, amb unes 70.000 persones i, per tant, la densitat de població és radicalment diferent. Hem de tenir en compte que la ciutat més poblada del l’Alt Pirineu és la Seu amb uns 12.000 habitants i el districte de Barcelona menys poblat és el de Les Corts, amb més de 80.000 habitants. S’ha arribat a l’absurd de no deixar que els habitants de qualsevol petit municipi del Pirineu amb menys d’un centenar de veïns es desplacessin a un altre municipi proper, mentre que a Barcelona ciutat, 1.600.000  persones es podien moure lliurement.

Per tant, és de sentit comú que les mesures aplicades a Catalunya hagin de prendre’s de manera descentralitzada i diferenciada. A l’Alt Pirineu té més sentit que el confinament sigui de la regió pirinenca i no municipal o comarcal, tenint en compte també que existeix una organització administrativa pròpia que és la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, sense descartar que en moments puntuals per situacions concretes es puguin aplicar mesures més restrictives per barris, nuclis de població, etc.

No pot ser que en el nostre territori el tracte als comerços no essencials sigui diferent als de primera necessitat, ja que la mobilitat no s’incrementa de manera significativa en cap cas. És produeix la mateixa mobilitat un divendres que un dissabte perquè un veí de la Seu o de la Pobla de Segur vagi a comprar unes sabates. Tampoc té cap sentit que els establiments de més de 400 m2, no dedicats a serveis essencials, no puguin obrir cap dia de la setmana. En el territori pirinenc la majoria dels centres comercials de més de 400 m2 són d’alimentació i poden obrir, en canvi altres com els de venda de mobles no poden. Aquests tipus d’establiments amb una major superfície donat les visites que acostumen a tenir són molt més segurs davant la pandèmia. Per tant caldria també fer un tracte diferencial i permetre la seva obertura tots els dies de la setmana.

Per últim, també s’ha de tenir en compte el Principat d’Andorra. No es pot donar l’esquena a un País veí i amic al qual hem estat entrelligats històricament. És important recordar que un sotrac econòmic a Andorra també repercutiria amb llocs de treball als habitants de la Seu, dels quals més de 1.300 treballen a diferents empreses d’aquest País i moltes famílies en depenen econòmicament. Això significa que no es pot deixar més la frontera tancada aïllant completament Andorra i, per tant, com a mínim caldria equiparar la mobilitat a la resta de la regió pirinenca.

Deia Ramón Gómez de la Serna, escriptor espanyol noucentista, que “el sentit comú és el menys comú dels sentits”. Hem d’actuar amb sentit comú pel bé de la Seu i del Pirineu, dels seus ciutadans i ciutadanes, dels seus comerços i també pel bé d’un territori que està doblement castigat, pels fenòmens propis de despoblament, envelliment i empobriment.

Cal mitigar els efectes d’aquesta pandèmia per no contribuir encara més a la destrucció del teixit econòmic a les comarques de muntanya.

Joan Barrera Aranda

Regidor de Compromís X La Seu

Actuar davant la pobresa

La pandèmia ens està deixant una societat amb unes dades de pobresa, extrema pobresa i pobresa infantil alarmants. Les desigualtats  socials són cada vegada majors. Plou sobre mullat i les polítiques socials existents es mostren, més que mai, insuficients.

El passat mes de maig es va aprovar la prestació de l’Ingrés Mínim Vital amb objectius tan lloables com dotar a les persones vulnerables dels recursos econòmics per cobrir necessitats bàsiques, i acompanyar-les en el camí des de l’exclusió a la participació plena en la societat.

L’al·luvió de sol·licituds, una plantilla insuficient, la manca de comunicació entre les diferents administracions, una excessiva burocratització, una tramitació telemàtica de certa complexitat i uns requisits de renda i patrimoni massa restrictius, ha comportat que només una mínima part de famílies que ho necessiten hagin rebut aquesta ajuda.

Però encara que s’aconseguís desplegar en la seva totalitat aquesta i altres prestacions, estaríem combatent realment i per sempre la pobresa? És el sistema de prestacions, subvencions i ajuts el model que ens ha de portar a la igualtat d’oportunitats?

Molts són els col·lectius que alcen la seva veu demanant canvis substancials en les polítiques socials i plantegen deixar de banda d’una vegada per totes un model basat més en una visió assistencialista, paternalista i caritativa enlloc d’anar a buscar l’arrel del problema.

Un nou paradigma per a les polítiques socials: la Renda Bàsica Universal

La pandèmia i les seves devastadores conseqüències en la economia ha portat que ressoni amb més força la proposta de la Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI) com a solució estructural per a la eliminació definitiva de la pobresa i el patiment humà.

Es tracta d’un ingrés universal, incondicional i suficient que aportaria una seguretat econòmica a les persones per poder subsistir materialment i així poder projectar plans de vida amb l’objectiu de realitzar-se i no només de subsistir.

Universal, per a tothom, amb caràcter preventiu, no cal trobar-se en situació de pobresa per cobrar-la, tracta a totes les persones per igual. Incondicional, no és incompatible amb altres fonts d’ingressos, no desincentiva la cerca de treball en el mercat laboral, al contrari, fomenta les vocacions. Suficient, posa en valor els treballs de cura i domèstics, els voluntariats, millora la vida de les persones en situació de dependència i evita els problemes d’ansietat provocats per la incertesa econòmica.

Molts es pregunten si hi ha recursos suficients per una mesura d’aquest tipus. En aquest sentit val a dir que ens estalviaríem una gran quantitat de diners en les estructures actuals dels serveis socials; s’evitaria la picaresca i les corrupteles al voltant de la gestió dels subsidis; i molt probablement el major benestar de la població comportaria una menor despesa en salut, doncs l’ansietat i l’estrès estan relacionats amb la majoria de malalties.

Però la pregunta clau és una altra…

Com volem distribuir els nostres recursos?

Volem prioritzar els interessos de tots o volem continuar afavorint a una minoria que s’ha apropiat de la gran part dels recursos?

Sabem que l’1% de la població mundial acumula el mateix patrimoni que el 99 % de persones restants juntes, i que aquesta situació limita i entra en contradicció amb valors com la democràcia, els drets humans i la ecologia.

Veiem també com el món laboral pateix des de fa uns anys una transformació sense precedents: el veloç desenvolupament tecnològic i la mecanització ha creat grans borses de persones aturades a tot el món i la precarització de les condicions de treball ha deixat a moltes altres en la perversa situació de ser “treballadors pobres”.

Davant d’aquesta situació, models més humanistes en la economia basats en un repartiment més equitatiu dels recursos existents, es presenten per molts experts com la solució per evitar el col·lapse del sistema i com a resposta per combatre el patiment humà.

La proposta de la Renda Bàsica Universal, que suposaria una revolució econòmica, social i humanitària, avança amb força arreu del planeta. Activistes de tot el món estan plantejant diferents accions per impulsar-la. A Europa, el passat mes de setembre es va posar en marxa una iniciativa que pretén aconseguir un milió de signatures als 27 països de la Unió Europea que permetrien traslladar el debat de la Renda Bàsica a les institucions comunitàries. https://rentabasicaincondicional.eu/ca/iniciativa-ciutadana-europea/

I és que d’això es tracta, que no fugim d’estudi de la pobresa, que no mirem a una altra banda, que no ens deixi indiferents el dolor de qui pateix. Cal que tots i totes ens convertim, en la mesura de les nostres possibilitats, en activistes contra la pobresa i plantegem debats i posem en marxa petites o grans accions amb l’objectiu d’aconseguir  una societat on tothom tingui les oportunitats per trobar el seu lloc.

Carlota Valls Albiol

Regidora Compromís X La Seu

Consellera Compromís X Pirineu