Articles d’opinió

3 de desembre: Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Tots coneixem persones que tenen dificultats per poder gaudir d’una vida plenament autònoma. Els hi hem posat un nom, en diem persones amb discapacitat. Hi ha moltes: segons la OMS són més de 1.000 milions al món, el que representa un 15 % de la població; nombre que seguirà augmentant per  l’envelliment i les malalties cròniques de la població actual.

Les persones amb discapacitat pateixen discriminacions en tots els àmbits de la vida, tenen menys oportunitats formatives, laborals, socials, en la mobilitat, en la participació…Però és degut a les seves capacitats o és degut a com tenim muntada la nostra societat?

Què passaria si en les nostres escoles es deixés de donar tan valor als continguts més acadèmics i els millors alumnes fossin els més amables?

Què passaria si les nostres ciutats deixessin de basar-se en criteris econòmics i es construïssin pensant en que tothom les pogués gaudir?

Què passaria si en les empreses la competitivitat donés lloc a la cooperació on cadascú tingués cabuda per la seva vàlua personal?

Què passaria si deixéssim de comprar aquells productes que ens conviden a perseguir prototips falsos de perfecció humana i ens acceptéssim tal i com som?

Què passaria si ens aturem un moment i reflexionem sobre a on anem amb tanta pressa?

Amb una societat basada en aquestes noves premisses, una gran majoria de persones ara anomenades amb discapacitat, no ho serien. Estaríem davant de la nova societat plural i diversa a la que aspirem tots els que lluitem pels drets de les persones i sabem que necessitem de tothom per ser millors.

Però i la resta? I les persones amb grans discapacitats?

La resposta, que s’ha fet viral, la trobem en com va respondre  l’antropòloga Margaret Mead (1901-1978) a una estudiant que li va preguntar què considerava ella que havia estat el primer signe de civilització de la humanitat. Per sorpresa dels oients, segons la professora no va ser una eina, ni un utensili, sinó la troballa d’un fèmur amb evidències d’haver-se fracturat i posteriorment curat. 

Mead va explicar que en el regne animal trencar-se una extremitat és mort assegurada, doncs l’animal no es pot proveir d’aliment i aigua ni pot fugir dels depredadors els temps necessari per curar-se sol. Trobar un fèmur trencat i curat significa de forma inequívoca que algú es va quedar al costat del ferit i va tenir cura d’ell el temps necessari.

L’arribada de la solidaritat, l’amor, la compassió, l’ajuda mútua, l’avui per tu demà per mi, ens ha fet persones.

Ja sabem doncs cap a on hem de caminar. No perdem ni un minut més i no escatimem esforços, val la pena.

Carlota Valls

Regidora de Compromís X La Seu i consellera comarcal de l’Alt Urgell

La violència contra les dones es pot eliminar

Massa sovint hem sentit que els grans problemes de la humanitat no tenen solució; missatges pessimistes com que sempre hi haurà rics i pobres, que sempre manaran els poderosos, que la igualtat de gènere és una utopia…

No és cert. Nosaltres, que existim tal i com som ara (Homo Sapiens) des de fa uns 200.000 anys i mai hem estat governats per cap ésser superior, som els únics responsables del món que tenim. I som els únics amb capacitat per canviar-lo.

L’origen històric de la violència contra les dones la trobem en la instauració del model de família patriarcal al període de l’Antiga Roma (del segle VIII a.C. al segle V d.C.) , on la dona es veia obligada a obeir al seu pare primer i al seu espòs després.

Posteriorment, els pocs drets de les dones que quedaven van ser fulminats a l’edat medieval (del segle V fins el XV) on el valor de les dones de les classes altes radicava en les aliances familiars que podien aportar mitjançant els matrimonis convinguts, i les dones de les classes baixes es consideraven poc més que esclaves.

Aquests models van perdurar en el temps reforçats per les estructures de poder, per les religions i per les classes polítiques, formades exclusivament per homes; i es van fer presents en totes les societats del món.

No és fins la segona meitat del segle XX que, gràcies a les organitzacions feministes, el problema de la violència contra les dones es visibilitza, primer pas per la lluita per la seva eradicació.

I ara ens toca a nosaltres, a les dones i als homes del segle XXI, seguir avançant per una societat lliure de violència contra les dones, una societat millor per a tothom.

Ara sabem que amb polítics que apostin sense reserves per la igualtat de gènere i els drets de les dones;  treballant per la prevenció des dels primers anys de vida; aprovant lleis que protegeixin les dones i els seus fills i no deixi impunes als agressors; dedicant els recursos necessaris per donar suport integral a les víctimes i teràpia als agressors; i amb una majoria d’homes i dones que somiïn i treballin per una societat més justa, el canvi és possible.

Si, el canvi és possible, i el pessimisme és una excusa.

Carlota Valls Albiol

Regidora de Compromís X La Seu i consellera comarcal de l’Alt Urgell

Vergonya aliena

Estem d’enhorabona! Divendres es canviarà el President del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

I qui marxa de President? Doncs el Miquel Sala, un polític que era alcalde d’Oliana de Junts (o Convergència o PDeCAT o la Crida???), que ERC no el volia com alcalde a Oliana, però el veia prou bo com a President del Consell Comarcal de l’Alt Urgell… Difícil d’entendre aquestes juguesques polítiques…

El nou President va trigar poc a mostrar maneres amb l’oposició, amb la seva portaveu, al més pur estil “Don Vito”…

Poc temps li va faltar per encastar un ERTO als monitors escolars, sense parlar-ho amb ningú, i just a l’endemà de declarar l’Estat d’Alarma.

És trist però,… institucionalment parlant , i perdonin la ironia, que hagi de tirar la tovallola com a President… no cal que ningú és preocupi massa perquè sembla que se’ns queda com a Conseller…

I qui serà la nova presidenta? Serà la Josefina Lladós, alcaldessa de Ribera d’Urgellet, una persona que sembla que en les seves estones lliures es dedica a insultar per twitter a tort i a dret. Trobem insults al Pablo Echenique dient-li “subnormal” o “burro”, dient que el Gabriel Rufian és una “rata”, qualificant de “puta rata paniquella fastigosa” al Miquel Iceta o insultant a l’Òscar Ordeig dient que és el “tonto del poble” quan és el candidat que va guanyar les eleccions municipals de maig del 2019. Quina sort que tenim de tenir-la de presidenta!. Reconec que tinc enveja, a mi, encara no m’ha insultat, senyal que “pinto poc” i que encara no arribo a “tonto del poble”.

I tot acaba aquí? Doncs no! Hi ha una dita en castellà que ve a dir que no hi ha dos sense tres. Doncs és veritat, perquè d’aquí a una mica més d’un any, tindrem el tercer president del Consell Comarcal de l’Alt Urgell!… Això sí, aquest serà d’ERC, si fos per mi, ja el podríem gaudir ara mateix i ens estalviem el “teatret” de demà .

Hem d’agrair profundament a ERC perquè gràcies a ells i a la seva imprescindible col·laboració i baixada de pantalons constant serem no només campions en despoblament i pobresa de tota Catalunya, sinó que també serem els campions en número de presidents. En comptes d’intentar canviar les coses i que la gent pugui viure millor, l’única cosa que es canvia constantment és de President… Com si fossin cromos!

De veritat gràcies!! I de nou, perdonin la ironia… és l’únic remei que conec contra l’impotència…

En fi, demà aniré com sempre a mirar de fer la meva feina. No em demanin però, que accepti de bon grat aquesta mena de “ vodevil comarcal”, sobrer sempre, i més ara, tenint en compte la situació que estem vivint …i la que ens espera…

Toni Mas Buchaca

Regidor de Compromís X Peramola i conseller comarcal

CONVIVINT AMB EL VIRUS A MUNTANYA

Una proposta de reconstrucció democràtica i inclusiva

Després de dos mesos d’estar encauats com els conills quan oloren la guineu, sembla que podem anar sortint a fora. Ben entesos, la guineu no ha desaparegut del bosc. Al bosc sempre hi ha hagut guineus, astorets o ducs. I lògicament també ratolins, serps o conills.

Ara ens adonem que els humans som del gremi dels conills, tan contents que estàvem amb el convenciment de ser l’àliga daurada de les muntanyes.

Potser hem trobat que el cau era massa fosc, petit, que ens asfixiava pensar amb els parents i amics malalts, que ens angoixava pensar que podíem ser el proper sopar de la guineu.

Ens arribava molta informació del bosc. Destaquem els informes tècnics del doctor Fernando Simón, al meu parer un exemple de mètode científic, que hi ha posat tones de paciència, pedagogia i sentit comú però que donada la situació no sempre ens agradava el que deia. Lògic, és el que té la vida.

Hem trobat a faltar un portaveu des de la nostra terra, que expliqués què feia el Govern Català amb les competències que té atorgades, i recordeu que al bon feiner qualsevol eina li va bé. O sigui, que quan algú no treballa sempre queda allò de que potser no és bon feiner.

Els de muntanya no ens refiem dels centralismes, Barcelona és lluny i els que som molt molt de poble fins i tot desconfiem de la capital de comarca.

Si no dius res, el llop no et sent i et salves, pensaven els responsables comarcals, i així els alcaldes podien seguir argumentant que tot està delegat al Consell i tots plegats ens resignem a que ens hagin buidat de contingut i democràcia els nostres Ajuntaments.

Sigui com sigui ara hem sortit del cau i resulta que a fora hi fa fred i plou. Toca doncs, doblegar l’esquena i això va per tothom.

El coronavirus no ha causat el despoblament que patim als municipis de muntanya, ni tampoc és responsable de l’escàs teixit productiu ni de la feblesa del sistema sanitari o de les deficiències en les comunicacions terrestres. Això són reptes afegits, problemes que hem de resoldre per aconseguir la sostenibilitat del mon rural.

Hem de ser capaços d’estructurar una societat basada en el respecte a les persones i al medi natural. Qui està més a prop de les persones i del poble són els Ajuntaments. Per això convido a tots els alcaldes a recuperar el protagonisme, a liderar un gran pacte per a la reconstrucció dels municipis de muntanya, des de la transparència i la eficàcia, comptant amb tots els regidors del consistori, amb entitats, sectors professionals i voluntariat.

Enlloc no està escrit com ha de ser el bosc, serà com entre tots els vulguem.

Nati Valls Teixidó

Compromís X Montferrer i Castellbò

L’Agència de Patrimoni Natural, pas endavant?

Des de fa uns dies hi ha una gran polèmica amb la tramitació de la llei que crea l’Agència de Patrimoni Natural i la Biodiversitat, contra la qual s’han pronunciat nombrosos col·lectius, col·legis professionals, alcaldes, Consells Comarcals i altres associacions.

Segons diu aquesta nova llei en tramitació, aquesta “Agència de Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya tindria la missió de liderar la protecció, la planificació, la gestió, la restauració, la millora i l’estudi del medi natural de Catalunya, tant en l’àmbit continental com marí. L’objectiu seria potenciar la conservació del patrimoni natural, la biodiversitat i la geodiversitat, amb criteris d’integritat, sostenibilitat, persistència i eficiència”.

Per tant, podríem dir resumint que té l’aspiració de convertir-se en un ens regulador per al patrimoni natural a imatge de l’Agència Catalana de l’Aigua o l’Agència de Residus de Catalunya ens els seus àmbits respectius.

L’agència es basa en models ja existents a d’altres administracions. A França es va aprovar un ens semblant a principis d’any. Malgrat les bones intencions amb les que s’ha volgut posar en marxa, ja té un pecat original que és la seva tramitació a esquenes del territori del Pirineu i sense tenir en compte l’opinió de cap municipi.

És important tenir molt present que el Pirineu, i en especial l’Alt Urgell, pateix un sever procés de despoblament, envelliment i empobriment que està tenint com a conseqüència una desertització del territori. També s’ha de tenir en compte que l’Alt Urgell compta amb dos Parcs Naturals que ocupen una superfície de 70.559 ha (49% de la superfície comarcal) i que el bosc ocupa el 83% de la superfície total de la comarca, per la qual cosa el patrimoni natural és un dels recursos més importants del territori alturgellenc i amb més potencial per al desenvolupament econòmic. Per tant, els municipis i les EMD tenen molt a dir en qualsevol canvi en la gestió d’aquests recursos.

També cal recordar que l’Alt Pirineu i l’Aran porta una retallada acumulada de més del 80% de la inversió de la Generalitat en els darrers anys. Tot el que no passi per revertir aquestes retallades, més finançament i apostar per una justícia territorial decidida i valenta, està condemnada al fracàs. Cal deixar de banda la mirada centralista metropolitana.

Doncs bé, l’Agència de Patrimoni Natural no aporta cap solució a tota la problemàtica que afecta a l’Alt Pirineu i l’Aran, i a més afegeix més burocràcia i noves traves al desenvolupament econòmic de la muntanya i el món rural.

Com deia abans, la confrontació ha estat molt gran des de molts àmbits, sobretot de gran part dels alcaldes dels municipis, EMD i Consells Comarcals de l’Alt Pirineu que s’han oposat a la creació de l’Agència de Patrimoni Natural tal i com està redactada. El col·legi d’enginyers forestals, que també s’ha posicionat en contra, ha fet un escrit de denúncia en la qual diu una cosa molt interessant. Exposa que el patrimoni natural sovint és el fruit del treball dels homes i dones que viuen i treballen en el territori, patrimoni natural que està perdent biodiversitat no com a conseqüència d’un aprofitament excessiu dels boscos sinó, ans al contrari, per l’abandonament del món rural, per la pèrdua de pastures, camps i conreus i pel creixement descontrolat de la superfície forestal per la manca de gestió.

Per tot això, s’hauria de demanar al Parlament de Catalunya que ajorni la tramitació d’aquesta llei, que algunes coses positives també aporta, i que es consensuï amb el territori pirinenc i d’altres col·lectius que tenen molt a dir, perquè sigui una eina i no un obstacle per al desenvolupament econòmic i territorial.

Deia un polític mexicà del segle XX, Carlos Castillo Peraza, que “la burocràcia és l’art de convertir el fàcil a difícil per mitjà de l’inútil”. Desitjo que tothom actuï amb la generositat necessària perquè aquesta llei es pugui redreçar per mitjà del diàleg amb tots els col·lectius i, sobretot, amb el territori i la seva gent. No ens podem permetre que aquesta agència es converteixi en una eina inútil que faci les coses més difícils en un territori prou castigat.

Joan Barrera Aranda

Regidor de Compromís X La Seu