Articles d’opinió

El vicealcalde i el misteri de la Trinitat

Qui em sabria dir el nom de la ciutat fundada pel mític heroi semidiví Hèracles, i governada per un duumvirat, on té especial rellevància una aposta clara per l’exercitació física?

Fins fa ben poc qualsevol historiador ens hauria respost ràpidament i amb certesa: dirien que no parlo d’altre lloc que de la gloriosa Esparta clàssica, ciutat més important de la lacònia grega ja des del s.VIII aC. Com és sabut, a Esparta s’hi posava molt d’èmfasis en promoure una paideia (educació) especialment vinculada en el que en aquell temps podríem entendre com esport i es deia que la ciutat, regida per dos governants, havia estat fundada, en efecte, per Hèracles.

Tanmateix, des del passat 15 de juny, molts haurien pogut fallar anunciant aquesta solució. Esparta ja no és l’única ciutat de la que es poden predicar aquests tres atributs característics que l’hi aportaven una senya d’identitat tan pròpia. Ara, si ens preguntessin la qüestió plantejada a l’inici en un examen, posem pel cas, de cultura general i responguéssim dient –“La Seu d’Urgell”- podríem defensar, potser, la nostra resposta davant d’un tribunal acadèmic.

I no és fins ara que he gosat defensar tal realitat històrica, no sense abans haver comprovat que, veritablement, a la Seu d’Urgell, més enllà de ser ciutat de l’esport i d’haver estat també fundada pel mític Hèracles, s’hi ha instaurat un duumvirat a tots els efectes. O així almenys ho va fer constar el nostre nou alcalde Jordi Fàbrega al declarar que “l’objectiu de la creació d’una vicealcaldia és poder donar un plus de dedicació als temes cabdals que afronta la Seu d’Urgell durant aquest mandat”.

Sabem que el prefix vice- prové de l’ablatiu llatí vicis que significa canvi, alternació, successió, etc., i segons l’enciclopèdia catalana és un prefix que s’aplica en noms de càrrec per a designar la persona que pot suplir a qui el deté. És llavors el nostre vicealcalde un simple substitut ocasional d’un poder preestablert que aporta un plus de dedicació? Podem considerar Francesc Viaplana un mer ajudant polític? Òbviament no. Amb l’escenificació que se’ns ha plantejat pels pròxims quatre anys Viaplana és una figura de poder en situació d’igualtat amb Jordi Fàbrega. Sense ell no hi ha binomi i sense binomi no hi ha alcalde, i si fan falta els dos perquè tinguem un alcalde és que els dos representen la constitució de l’alcaldia en tot moment, tot i que l’escenificació d’una successió a mig mandat ens vulgui fer creure en un romàntic traspàs de poders.

Qualsevol càrrec ha de poder subsistir sense el seu subaltern, però sabem que si el nostre vicealcalde desapareix també ho farà el nostre alcalde i possiblement arrossegant a tot l’equip de govern. Considerant allò que afirmava el filòsof francès Michel Foucault, – “el poder s’exerceix. Ningú, parlant amb propietat és el seu titular”–, plantegem-nos qui ostenta aquí l’exercici de poder?

És per això, que més enllà de les paraules hem pogut veure que, a nivell pràctic, l’alcalde i l’anomenat vicealcalde són, efectivament, dos en un, formen un binomi indissociable present en tots els actes de pes polític i social rellevants, incloses reunions institucionals al més alt nivell com per exemple van ser la del Bisbe de La Seu o la del cap de Govern d’Andorra. A cas hi podem veure a la foto el vicari general del bisbat o el vicepresident d’Andorra? Aquesta mena de trobades sempre es caracteritzen per un format d’imatges de poder vis a vis entre dues figures mandatàries que es troben al capdamunt de les seves institucions. Perquè en l’escenificació de la nostra figura de poder hi veiem dos homes?

És del tot indiferent qui dels dos governi (Jordi Fabrega o Francesc Viaplana) perquè els dos van pujats sobre un tàndem, la seva imatge és i ha de ser incondicionalment d’unitat per poder justificar-se sobre un discurs políticament ferm. Els dos s’han de fer un seguiment mutu, han de ser intercanviables i estar preparats per complir el paper de l’altre fins que així arribi a ser, en efecte, dintre de dos anys, quan Viaplana pugui entrar al despatx oficial i fer-hi servir la cadira de cap del consistori. Per tota la resta són un de sol, han de compartir la informació i prendre decisions conjuntes, han de ser el ying i el yang de la política urgellenca.

A la Seu d’Urgell, doncs, malgrat el que s’intenti maquillar amb paraules, tenim una sola figura de govern composta per dos caps. La idea del vicealcalde, en el cas que ens ocupa, esdevé un formalisme burocràtic contradictori per justificar dos caps de govern on sols pot, per llei, haver-n’hi un. El recurs de traspassar l’alcaldia a mig mandat és una imatge carregada de simbolisme, si, suposem que per acontentar a l’electorat, però en realitat buida de transcendència política (almenys si encara entenem per política quelcom sincer i no figurat).

Al no superar aquest concepte de “vicealcalde” un anàlisis tan senzill descobrim, per les incongruències de les proposicions aquí implícites, que amb aquesta maldestra argumentació sofística ens han colat “una utilització estratègica del que era un inconvenient”. Dit lacònicament, com farien els espartans, el vicealcalde és aquí una fal·làcia, una enganyifa semiòticament insostenible, un intent de “produir un discurs verdader en que el poder es pugui justificar a si mateix com a tal” en la forma d’una excepcional bicefàlia.

Quin sentit té tenir dos caps preocupant-se i ocupant-se de la mateixa figura de govern en el nostre ajuntament? I per centrar-nos en el cas local, més concret, preguntem-nos també: Li fa falta a la seu d’Urgell tenir aquests dos caps? Donem una ullada als casos històrics, que no són gaires, i traguem-ne conclusions.

En el cas d’Esparta el duumvirat s’instaurà per un motiu polític i un altre de pràctic. La reforma que se l’hi atribuí a Licurg, el savi lacedemoni, estipulava que les dues oligarquies dinàstiques més importants, els agídes i els euripòntides, havien de governar conjuntament, possiblement perquè guanyaven més unint-se que no pas enfrontant-se entre elles. A part d’això, el caire bel·ligerant dels espartans feia que sempre estiguessin immersos en una batussa o altra, sent per ells la participació en el combat, i més encara per als governants, un honor. Però no podien córrer el risc de quedar-se sense dirigent en mig d’una guerra, per tant sempre un dels dos romania esperant en lloc segur mentre l’altre s’enfrontava a l’enemic i així s’anaven alternant.

Ròmul i Taci són el cas originari de la Roma clàssica, amb una aliança forjada també per motius bèl·lics i estratègics: el rapte de les sabines i la posterior guerra que això va causar. L’aliança va acabar quan Ròmul va deixar morir a Taci en mans de l’enemic sense fer el més mínim i despreocupant-se del tot.

Per trobar un altre cas rellevant que es pugui considerar oficialment un duumvirat hem de fer un salt ja cap al món actual, a l’Àfrica austral, entre Sud-àfrica i Moçambic. Es tracte del regne de Swazilàndia on per tradició el govern s’ostenta en igualtat de condicions pel rei i la seva mare, qui ocupa un paper més aviat de lideratge espiritual o religiós. Quelcom similar també succeeix a Bhutan, al nord-est de l’Índia. Ambdós casos resulten pròxims i equiparables a la doctrina de les dues espases que aquí a Europa es practicava molt a l’edat mitjana entre el Papa de Roma i els emperadors, ja fossin bizantins o germànics. Un rastre residual d’això encara el podem percebre en els nostres veïns andorrans, tot i que potser amb un aire més ideal que efectiu, algunes lleis (o la falta d’elles) ens podrien fer pensar que el poder espiritual encara vetlla pel seu poble.

I per acabar no podíem deixar-nos la República de San Marino a Itàlia. En els seus orígens trobem el mateix factor present en tots els altres: poders irreconciliables obligats a conviure o necessitats de fer-ho. Aquí, potser ens interessa més el que ens diu d’aquest duumvirat el seu funcionament. A San Marino els dos caps de govern són elegits cada sis mesos i un cop acabat el període tot ciutadà té tres dies per exposar queixes sobre el que els exmandataris han fet en el seu govern i obrir un procés judicial contra ells. Sens dubte, davant la incertesa de tenir dos dirigents d’opcions polítiques contràries al capdavant, el fet de poder-los fer fora cada sis mesos és un consol i sobretot una garantia democràtica de cara el seu poble. A San Marino s’ho poden permetre perquè tenen una població de sols 33.000 habitants.

Resumint una mica tot plegat veiem confirmat d’entrada, i en virtut d’aquests casos, el que ja intuíem sense que fes falta tampoc cap anàlisi exhaustiu: A la Seu d’Urgell s’hi ha instaurat un duumvirat per causa de què dues forces presumiblement contràries s’han vist obligades a conviure per poder governar. Però això no respon la pregunta de per què la Seu necessita dos caps de govern. Els necessita? Té por de perdre’n un a la guerra? Algun dels dos és una mena d’aliat militar amb guerrers al seu servei com en el cas Roma? Té algun dels dos potestat sobre el món diví per a dirigir la vida espiritual dels urgellencs? En cap cas crec que sigui així, i si això fos San Marino, i tampoc seria tan complicat donat que aquí som 12.000 habitants, aquest fet del duumvirat tampoc ens preocuparia tan donades les garanties democràtiques existents allà.

Potser és que fan falta quatre ulls, quatre orelles i dues boques per exercir l’alcaldia? Això podria ser i coincidiria amb allò de –“plus de dedicació”-, però llavors cauríem en la gens desitjada trampa d’afirmar que JxSeu i ERC a la Seu d’Urgell són el mateix, i això és un anunciat matemàtic i ontològicament impossible: dues coses diferents mai són la mateixa, i així espero que ho demostrin els regidors d’ambdós partits, equilibrant la balança cap als seus respectius criteris al llarg d’aquest mandat.

Però el vicealcalde… un que és dos, dos que s’intercanvien entre ells sense deixar de ser un, un que canvia sense deixar de ser ell mateix… Ho sento però el vicealcalde tal com s’ha establert a la Seu d’Urgell és una quimera que desafia al misteri de la trinitat. O això, o és un artifici per relaxar a tímids votants inquiets, però prefereixo creure i quedar-me amb la primera opció.

Alexandre Bertran Borrull

Núm. 8 Compromís X La Seu

Sobre les espatlles de Gegants

És poc coneguda la història del primer campió olímpic de la península Ibèrica. Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus va ser un patrici romà que va néixer l’any 96 d.C. a la ciutat de Barcino (actual Barcelona) va ser senador de l’Imperi Romà.

Amb trenta anys, Natalis va estar present a Grècia l’any 129 d. C., data de la celebració de la 227 olimpíada. El jove senador hispà va ser vencedor en les carreres de quadrigues i va donar el seu carro al santuari de Zeus. Natalis va fer aixecar un monument per col·locar la quadriga en un lloc privilegiat.

La història fa constar que ell va ser el campió olímpic, però la realitat és que Natalis va utilitzar la seva fortuna per pagar-se un carro, cavalls i auriga, que era la persona que conduïa la quadriga.

Va ser aquest auriga desconegut qui va guanyar la cursa. No obstant això en aquella època la glòria era per a l’amo dels cavalls i no per l’auriga, simple esclau prescindible. Per tant, el que ha perdurat en la història és el nom de Lucius Minicius Natalis.

Recentment, s’han celebrat a la Seu d’Urgell dos esdeveniments molt importants per a la nostra ciutat: un és el Campionat Mundial de Piragüisme, durant el mes de setembre, i la Fira de Sant Ermengol, fa pocs dies.

Ens centrarem en la Fira de Sant Ermengol. Fira que trobem citada per primera vegada l’any 1048, considerada la primera fira documentada a la península Ibèrica. En aquell moment se celebrava per la Mare de Déu d’Agost.

Al llarg dels segles ha patit nombrosos canvis de denominació i d’ubicació. Durant la immensa majoria d’anys que s’ha celebrat ha estat bàsicament dedicada al sector primari, és a dir, agrari i ramader, augmentant al llarg del segle XX de forma progressiva la presència del tèxtil.

A finals dels anys 80 i principis dels anys 90, durant els governs de Progrés a l’Ajuntament es va començar a buscar un eix diferenciador per aquesta Fira. Primer es va apostar per la fira artesana que encara continua avui dia i el 1995 es va fer el que ha esdevingut com la gran aposta, l’especialització en el formatge artesà. El formatge forma part de l’ADN de la ciutat. Al llarg del segle XX,  la Cooperativa Cadí i les Lleteries la Seu, dues indústries làctiques, van portar riquesa i creixement a la ciutat i comarca.  

La 1a Fira dels Formatges es va ubicar en una carpa a la plaça dels Oms. En aquest espai s’hi van celebrar les primeres edicions, i un cop consolidada es va traslladar a la ubicació actual, garantint així un espai més gran i més còmode.

Per tant, en aquesta edició de la Fira s’ha complert 25 anys des de que es va començar aquesta nova aventura que tant èxit ha portat a la nostra ciutat essent la fira de formatges més important de Catalunya així com dels Pirineus espanyols i francesos.

Doncs bé, com amb qualsevol efemèride, s’ha fet la celebració del vint-i-cinquè aniversari, en la que s’ha homenatjat, merescudament, al Salvador Maura que va ser un dels ideòlegs d’aquesta Fira dels Formatges. Malgrat això, com va passar amb l’auriga de Lucius Minicius Natalis, ningú ha recordat qui va portar a terme la fira i la va desenvolupar fins el que és avui dia, la Fira de Formatges referent de Catalunya i de tots els Pirineus. Aquestes persones són l’alcalde Joan Ganyet i el regidor de promoció econòmica Santi Mallol, durant aquells anys de governs de Progrés.

Sense la seva feina, i de tot el del seu equip de govern municipal, incloent també els tècnics de l’ajuntament, als que voldria fer referència: en primer lloc, a l’Antoni Vinyals, organitzador dels primers esdeveniments, i a la Montse Ferrer que va conduir molt bé el relleu. La seva visió de futur, amb la intenció sempre de defensar la capitalitat de La Seu com a capital del Pirineu, de voler fer de La Seu una ciutat referent a tota la serralada dels Pirineus, no hagués prosperat aquesta fira tan important a l’actualitat.

Els següents governs municipals, a partir de l’any 2003, liderats per ERC i Convergència, han sabut potenciar i mantenir els criteris bàsics de la Fira de Sant Ermengol que es van iniciar amb l’exitosa etapa de Progrés.

El 15 de febrer de 1676 l’eminent físic anglès Isaac Newton va escriure a Robert Hooke la següent frase: «If I have seen further, it is by standing upon the shoulders of Giants» que es pot traduir com «Si he pogut veure més enllà que els altres és perquè he estat dempeus sobre les espatlles de Gegants».

Aquesta cita s’escau molt bé si parlem de la Fira de Sant Ermengol i el seu desenvolupament. L’alcalde Ganyet, el Santi Mallol i el seu equip van ser Gegants que l’any 1995 van saber veure les oportunitats de promoció d’una fira que s’havia de potenciar, mitjançant la Fira dels Formatges.

25 anys després encara gaudeix d’una bona salut que espero que pugui continuar en el futur. Caldrà mantenir respectant tots els criteris que van fer d’aquesta nostra fira un referent a tota Catalunya i abandonar qualsevol element estrany que la pugui perjudicar. Compta des d’ara el nou govern municipal amb el nostre suport i col·laboració per seguir fent-la gran i evitar caure en la temptació d’introduir elements partidistes que no ajudarien a mantenir els objectius. Enguany el 25 aniversari ha deixat un regust agredolç que no convindria mantenir.

Per molts anys!

Joan Barrera i Aranda

Regidor de Compromís X La Seu

La història interminable

Quan era petit una de les pel·lícules que més m’agradava veure era “La història interminable”. Aquesta pel·lícula es basa en una novel·la homònima de l’autor Michael Ende, que anys més tard vaig tenir el plaer de llegir.

Aquesta novel·la explica la situació d’un regne anomenat “Fantasia” que es troba en greu perill. Per algun motiu que els seus habitants desconeixen, els seus habitants i indrets estan començant a desaparèixer, deixant un buit: el “no-res” en el seu lloc.

Ara més que mai, em ve al cap aquest regne de “Fantasia” quan penso en La Seu. En els darrers 10 anys, amb governs de Convergència en coalició o amb el suport d’ERC, tots hem vist com aquest “no-res” també ha afectat a la nostra ciutat traduint-se en una pèrdua de població i riquesa. Tots ens som conscients que La Seu està parada.

La gent, el passat 26 de maig, va votar canvi. Un canvi de veritat. Compromís X La Seu va guanyar en vots i regidors i Junts per La Seu (abans Convergència) en va perdre 2 (quasi bé un 10% de votants). I no només a La Seu, sinó que també va votar canvi a la comarca on al Consell Comarcal també van perdre 2 consellers.

Menció especial mereix el Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Aquest cas, és el més sagnant. La comarca de l’Alt Urgell des de la creació del seu Consell, va ser constituït el 9 de març de 1988, ha estat governat ininterrompudament per Convergència. Després d’aquests 31 anys de govern, què és el que queda? La resposta és tan simple com dura: la segona comarca més pobra de tota Catalunya i una institució exemple de favoritismes i interessos partidistes.

Doncs bé, amb tots aquests ingredients, què ha passat després d’aquestes eleccions? Doncs ha passat el de sempre com a la “Història interminable”. ERC s’ha posat novament a disposició de la nova marca de Convergència fent un pacte de perdedors i donant continuïtat a totes les polítiques portades a terme fins ara que han fet que La Seu hagi perdut tot el dinamisme econòmic i social que va gaudir temps enrere.

I el “no-res” continua avançant inexorablement mentre alguns irresponsables es reparteixen unes quantes cadires sense parlar en cap cas dels problemes reals de La Seu. De veritat ningú pensa què és el millor per la ciutat i per la comarca? Fins a on hem arribat?

A vegades penso que estic al regne de Fantasia i que quan desperti em trobaré en una ciutat dinàmica, on els joves no hagin de marxar per manca d’oportunitats, on la gent gran no hagi de marxar perquè no hi ha una residència; en una ciutat on hi hagi un hospital del que tots n’estiguem orgullosos; en una ciutat neta. En definitiva, en una ciutat de totes i tots.

Però no. No és un conte, és real. S’ha perdut una gran ocasió per començar el canvi que La Seu i la comarca de l’Alt Urgell necessita.

Diuen que tenim el govern que mereixem. Nosaltres no ens resignem, La Seu es mereix molt més. Des de Compromís continuarem treballant per La Seu i per un futur millor.

Joan Barrera Aranda

Regidor de Compromís X La Seu

Arribar a La Seu

Vaig arribar a aquesta ciutat com tot allò que és bo i passa a la vida, per casualitat, sense saber ben bé que esperava trobar ni quant de temps em quedaria. El cert és que a mida que deixava Barcelona i m’anava endinsant a la muntanya la sensació era cada cop més bona. L’olor dels camps, el blanc de la neu que encara persistia en els cims i una gran sensació de llibertat. Vaig quedar al·lucinada en veure l’amplitud de la vall i la quantitat d’animals que pasturaven en els prats, fins i tot em va recordar al nord de França! Em vaig sentir a gust des de l’arribada i no deixo ni un dia d’admirar aquest lloc, tan especial. Som molts els que deixem les grans ciutats per tenir una vida de camp, per poder viure d’ell o si més no per tenir una relació laboral directa o indirecta amb ell. Som molts els que encara necessitem aquesta connexió amb la natura.

Però com en tot sempre hi ha dues cares. Si bé la Seu es un lloc magnífic, ple de natura i de gent engrescada i engrescadora, també és cert que falten oportunitats al sector primari, el que hauria de ser el seu principal motor econòmic. Es tracta d’un sector clarament en davallada: productes de proximitat amb valor afegit que no tenen visibilitat, camps de regadiu amb bons rendiments que corren risc de ser abandonats, granges buides d’animals… Per això falta donar-li a la Seu i a l’Alt Urgell el lloc que es mereixen dins el territori català.

El desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia fixa població a la comarca; però produir de manera tradicional minva els beneficis davant d’un sector dominat per gegants agroalimentaris que amb prou feines deixen espai al petit productor. Si a més afegim que no es fàcil viure del camp pretenent tenir un mínim de qualitat de vida (caps de setmana lliures, vacances, conciliació laboral i familiar) ens trobem el fenomen de la greu manca de relleu generacional i migració a les grans ciutats. No ens podem enganyar: vivim al camp, i és el sector pel que hem d’apostar i desenvolupar. Només així els joves que ho vulguin, es podran quedar i viure en condicions laborals dignes.

Per tot això, des de les institucions hem de promocionar tots els productes del territori, treballant al costat dels petits productors i reforçant especialment la Fira de Sant Ermengol com a aparador agroalimentari a nivell nacional i internacional; paral·lelament cal apostar també per les Cooperatives del Cadí i Pirinenca com matrius on recolzar el desenvolupament agropecuari. Han de ser una referència en sostenibilitat e innovació, amb productes de gran qualitat i valor afegit. I per últim s’ha de  visualitzar  l’Escola Agrària del Pirineu com el vehicle instructor del sector dins de la nostra comarca. En definitiva, hem de protegir i promocionar tot el mercat laboral dependent de l’agricultura i la ramaderia urgellenques.

Perquè tots volem una Seu viva, verda, sostenible i poblada. On la joventut pugui treballar la terra sense por al demà. I on la gent gran se senti orgullosa de la seva descendència. Només així podrem construir futur en el nostre territori, aquest que tant em va meravellar en arribar de la gran ciutat a La Seu d’Urgell.

Sandra Lloret Flores.

Núm. 16 Candidatura de Compromís X La Seu

Canvi de Paradigma

Al pregó de la nostra festa major, la del 2017, el filòsof urgellenc, catedràtic de la universitat de Girona, Xavier Antich, digué molt encertadament: “les cases de la Seu son plenes de gent arribada de molts llocs que han fet de la Seu casa seva. En els temps que corren, quan a tot arreu augmenta l’odi contra els de fora, la Seu té una enorme lliçó per compartir i fer-ne bandera”.

Antich feia al·lusió, alhora que posava amb valor, les virtuts d’una comunitat que no està disposada a deixar-se vèncer per l’exclusivisme o la segregació, ja sigui per motius ètnics, econòmics, de salut, ideològics, etc. És la comunitat la que no es deixa vèncer: -som tots- els que guanyem, -som tots- els que aconseguim que una virtut de la Seu d’Urgell ho sigui. La victòria és nostra, és de tots.

El concepte de comunitat no sempre és tan evident com hauria. Sovint, certs individus, i a tots els racons del món passa, es presenten com a portadors del summum bonum, il·luminadors de consciències obtuses i maldestres. Presumeixen, aquests, d’haver aixecat les seves comunitats, d’haver-les fet ser el que són, quan en realitat l’únic que han aconseguit, si realment s’han sortit amb la seva, és compondre un mosaic de consciències més o menys disciplinades, feligresos podríem dir quasi, que es vinculen i s’exalten mútuament dins d’una dinàmica endogàmica. El -“tots ho hem fet possible”- deixa pas al –“gràcies a mi”- o a un parcialitzat –“si no fos per nosaltres”-… A cas podria la llavor postular-se com a causant absoluta del fruit? O no és cert que aquesta necessita inevitablement també a l’aigua, el sol, la terra, el CO2, etc. La comunitat, al igual que l’arbre, és el resultat de la lliure i natural interacció de tots i cada un dels elements que la fan possible ser com és.

En el moment històric que ens ha tocat, no és estrany observar, mal que ens pesi, com a la política moltes llavors pretenen donar fruit sense CO2 ni terra, creient que poden fer-se arbres vigorosos ignorant el sol i la pluja. El polític, llavors, sovint acaba governant per uns quants, i el motiu es que ha perdut de vista el genuí sentit de comunitat, derivant cap a la deformació atàvica -lacra que el mont modern arrossega del passat- de l’associacionisme interessat i egoista propi de les grans masses urbanes. Tota ciutat al créixer corre aquest risc per la pròpia estratificació del col·lectiu, i com analistes de la talla de Robert Neelly Bellah, Robert Nisbet o Max Weber i Wright Mills indiquen, la pèrdua de l’experiència comunitària és una de les claus del profund malestar i alienació social moderns, de l’anomia, l’aïllament i la soledat.

I aquí ens trobem, a la Seu d’Urgell: una ciutat que vol créixer sense deixar de ser poble, un poble que es resisteix a perdre quelcom que l’hi permet posseí encara una rica comunitat. Aquest és el nostre gran privilegi: viure en un període excepcional per a la nostra ciutat en que l’hem de fer gran, ja que la Seu vol i necessita créixer. I ho hem de fer amb els elements necessaris perquè creixi sana i perquè alhora sigui de tots els que hi vivim.

La política que necessita la Seu, per tant, ha d’exercir l’art de la comunió ciutadana i el consens col·lectiu, i el polític, ja sigui alcalde o regidor, ha d’esdevenir un exemple de concòrdia capaç d’harmonitzar als contraris en una síntesi ponderada amb clara vocació d’afavorir el bé del conjunt…, hi estem d’acord.

El sentiment comunitari és el que nosaltres, com a poble, no hem d’estar disposats a perdre ni a negociar si no volem transformar-nos en una mera societat urbana que avança a pas sincopat entre lluites intestines d’interessos particulars o d’altres de col·lectius, encara que parcials, que escapin a les necessitats, de l’aquí i de l’ara, de la Seu d’Urgell en la seva dimensió estrictament municipal. Cada contesa i cada esforç té el seu moment i el seu lloc on lliurar-se. Jo mateix puc estar a Barcelona reivindicant-me pel futur de l’educació o pel destí de Catalunya dins del món, però ara això no toca, igual que no toca que dos amics d’equips contraris s’enfrontin fora del dia en què hi ha partit de champions. Ara no toca deixar-nos confondre, ara el partit és de la lliga local i es juga a casa, ara el que importa és la Seu, els nostres veïns, la nostra ciutat. No és el moment de seguir marques polítiques ni banderes de partits, sinó que és l’hora de creure en les persones, en els veïns.

Si no volem perdre el nostre sentiment comunitari estiguem atents a la neutralitat i a la qualitat humana de qui ha de representar-nos i no a la bandera amb què s’embolica. Al cap i a la fi, tots sabem que els partits polítics són un formalisme burocràtic d’obligada constitució per concórrer a unes eleccions. Per això insisteixo, fem l’esforç com a comunitat de transcendir aquesta figura i fixar-nos amb les persones que hi ha al darrere, que són part del poble i són veïns.

Un equip de govern capaç de defensar i enriquir la nostra comunitat no és aquell que la tuteli de manera eficient sinó aquell que l’empoderi, que la faci autoconscient, integral i crítica. Seguint a psicòlegs com Seimor Sarason o Marc Zimmerman, això sòls és possible amb una participació social activa, sentint-se l’individu part  d’una xarxa de suport que gaudeix de fluides sinergies, xarxa on els conceptes més importants són la mutualitat i la interdependència voluntària.

Toca canviar el paradigma, toca empoderar al ciutadà de la Seu. Les directrius són proximitat, confiança i entendre a l’individu com a fi en si mateix, i no com a mitjà. Penso que el polític no és un ens de poder al servei del poble, el polític és qui té el deure de fer poderós al poble i sobretot, és qui ha de saber mantenir-li aquest status quo.

Alex Bertran.

Num. 8 Candidatura Compromís X La Seu