3 de desembre: Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Tots coneixem persones que tenen dificultats per poder gaudir d’una vida plenament autònoma. Els hi hem posat un nom, en diem persones amb discapacitat. Hi ha moltes: segons la OMS són més de 1.000 milions al món, el que representa un 15 % de la població; nombre que seguirà augmentant per  l’envelliment i les malalties cròniques de la població actual.

Les persones amb discapacitat pateixen discriminacions en tots els àmbits de la vida, tenen menys oportunitats formatives, laborals, socials, en la mobilitat, en la participació…Però és degut a les seves capacitats o és degut a com tenim muntada la nostra societat?

Què passaria si en les nostres escoles es deixés de donar tan valor als continguts més acadèmics i els millors alumnes fossin els més amables?

Què passaria si les nostres ciutats deixessin de basar-se en criteris econòmics i es construïssin pensant en que tothom les pogués gaudir?

Què passaria si en les empreses la competitivitat donés lloc a la cooperació on cadascú tingués cabuda per la seva vàlua personal?

Què passaria si deixéssim de comprar aquells productes que ens conviden a perseguir prototips falsos de perfecció humana i ens acceptéssim tal i com som?

Què passaria si ens aturem un moment i reflexionem sobre a on anem amb tanta pressa?

Amb una societat basada en aquestes noves premisses, una gran majoria de persones ara anomenades amb discapacitat, no ho serien. Estaríem davant de la nova societat plural i diversa a la que aspirem tots els que lluitem pels drets de les persones i sabem que necessitem de tothom per ser millors.

Però i la resta? I les persones amb grans discapacitats?

La resposta, que s’ha fet viral, la trobem en com va respondre  l’antropòloga Margaret Mead (1901-1978) a una estudiant que li va preguntar què considerava ella que havia estat el primer signe de civilització de la humanitat. Per sorpresa dels oients, segons la professora no va ser una eina, ni un utensili, sinó la troballa d’un fèmur amb evidències d’haver-se fracturat i posteriorment curat. 

Mead va explicar que en el regne animal trencar-se una extremitat és mort assegurada, doncs l’animal no es pot proveir d’aliment i aigua ni pot fugir dels depredadors els temps necessari per curar-se sol. Trobar un fèmur trencat i curat significa de forma inequívoca que algú es va quedar al costat del ferit i va tenir cura d’ell el temps necessari.

L’arribada de la solidaritat, l’amor, la compassió, l’ajuda mútua, l’avui per tu demà per mi, ens ha fet persones.

Ja sabem doncs cap a on hem de caminar. No perdem ni un minut més i no escatimem esforços, val la pena.

Carlota Valls

Regidora de Compromís X La Seu i consellera comarcal de l’Alt Urgell